Coneixement per la cuidadora

“Jo crec que la meva mare necessita que algú vingui a ajudar-la a casa… però ella diu que no. I ja saps, quan la meva mare diu que no… és que no”

No ens agrada admetre que necessitem l'ajuda d'una altra persona per fer les tasques del dia a dia. 

Comprovar que necessitem ajuda per menjar, anar al bany (o fins i tot una cosa tan simple com obrir un pot de llegums) no ens fa sentir bé. Sentim que perdem la nostra identitat, que deixem de ser nosaltres mateixos.  

Quines són les objeccions que expressen les persones davant del repte de començar a acceptar ajuda? Segons la nostra experiència, són aquestes 3:

1. Encara ho puc fer jo

   Les persones valorem molt la nostra autonomia   
   I per això ens les enginyem per trobar noves maneres de fer les coses i endarrerir que algú ens ajudi.

   Per exemple, pot ser que abans la teva mare trigués només 15 minuts a dutxar-se. Però ara potser es mou més lentament i triga 1 hora i mitja (desvestir-se pot ser difícil, entrar i sortir de la dutxa perillós, potser aixecar els braços resulti dolorós…)

   Però si 1 hora i mitja és el “preu” a pagar per continuar rentant-se sola… doncs segurament ho preferirà, abans d'acceptar que sigui una altra persona la que la renti (i, per exemple, la vegi nua). No és un comportament estrany.

   A tu et resulta fàcil deixar-te ajudar quan estàs malalt? Mantenir i defensar la nostra autonomia és important a qualsevol edat.

2. No vull ser una càrrega 

   Fa anys, quan envellies, sabies que aniries a viure amb els teus familiars. I, és clar, s'assumia que serien les dones de la casa les que s'encarregarien de la cura.

   Però ara la situació és diferente. Les dones han estat plenament incorporades al mercat laboral i moltes treballen fora de casa.

   I encara que a la pràctica la majoria de la cura (tan informal com professional) encara la fan les dones, quan una persona gran necessita ajuda es resisteix a demanar-la perquè sap que això vol dir carregar amb més feina i responsabilitats algú que a hores d'ara ja té força obligacions.

   Per exemple, una filla que tingui parella, criatures, treballi… No, no volem ser una càrrega.

   La majoria de les persones grans volen ser autònomes. 

   Els darrers estudis demostren canvis profunds en la forma en què volem rebre assistència.

   De fet, més del 90% de les persones enquestades afirmen que prefereixen anar a una residència, abans que anar a viure amb els fills.

3. No vull que una persona desconeguda entri a casa meva

   Aquesta dada és sorprenent: a les persones ens costa menys adaptar-nos a viure en un altre lloc (per exemple, una residència) que acceptar que una altra persona entri a casa nostra.

   Sí, som territorials i que algú vingui a casa i netegi el nostre espai o cuini el nostre menjar es percep com una invasió de la nostra intimitat.

“La meva mare s'està fent gran. Suposo que és natural que vagi perdent facultats, però… no ho sé, de vegades em pregunto si això és normal o m'he de preocupar.”

L'envelliment és un procés natural, una fase més a la vida d'una persona. En aquest sentit, és tan natural com la infantesa o l'adolescència. 

La vellesa porta en sí canvis físics i psicològics. Però aquests canvis no ens afecten a totes les persones de la mateixa manera. De fet, cada una envelleix a un ritme diferent. Envellir és un procés que pot presentar grans diferències en funció de cada persona.

Quins són els canvis més freqüents? Per exemple, físicament és habitual:

• Perdre agudesa sensorial: la persona sent pitjor, percep menys els colors o les sensacions de fred o calor…
• Tenir menys resistència a l'activitat física: Per això la persona es cansa abans, perd força…
• Els processos físics es modifiquen: Per exemple, la digestió és menys eficient, i per això al cos li costa absorbir nutrients. O el cor perd força (com que bomba menys sang, en fer un esforç, la persona gran es cansa abans).

Però tot això és un procés natural. És a dir, encara que la persona estigui sana, el procés natural de l'envelliment comporta un deteriorament general de l'estat físic i una disminució de la funcionalitat personal.

I cognitivament?

L'evolució de les funcions mentals també és molt variada i, tot i que és impossible generalitzar, hi ha alguns processos que val la pena comentar:

• Són coneguts els canvis a la memòria. Per exemple, el nostre pare és incapaç de recordar el que ha esmorzat avui, però recorda perfectament el berenar que li preparava la seva tieta fa 70 anys. La “memòria recent” disminueix, però la persona és capaç de recuperar records antics amb tota claredat. Això és un signe de malaltia? En absolut, és un canvi natural (com la caiguda de les dents de llet en la infantesa).
• A la vellesa la capacitat reflexiva augmenta. Això indica que la intel·ligència no es perd, sinó que es modifica.
• Molta gent creu que una persona gran no pot aprendre res de nou. Això no és cert. Durant la vellesa no es perd la capacitat per aprendre coses noves. S'aprèn a un ritme més lent, però s'aprèn.

“Però a la meva mare li costa de seguir una conversa. Això és un símptoma que està perdent facultats mentals?”

Depèn. I, davant de qualsevol dubte d'aquest tipus, el més important és adreçar-se a un Centre mèdic i consultar amb professionals de la salut.

Però perquè vegis com funcionen alguns casos, ens agradaria posar-te un exemple:

Si una persona té problemes d'oïda, és probable que tingui dificultats per escoltar totes les paraules d’una conversa. I per això li costarà comprendre el que li estan dient i donar una resposta adequada.

Això vol dir que està perdent facultats cognitives? 
No, això només vol dir que no sent bé.

Quina serà la solució? Utilitzar un audiòfon.

“Però jo veig comportaments estranys. 

No ho sé, jo crec que la meva mare està malalta.”

Davant de qualsevol dubte, és el teu equip mèdic qui pot discernir entre el que és una manifestació natural del procés d’envelliment i un símptoma de malaltia.

No dubtis a parlar amb el teu referent de capçalera, és la persona que pot diagnosticar una malaltia i indicar-te quins són els passos següents.

“Hauria de ser capaç de cuidar millor els meus pares. Sabia que s'estaven fent grans i que arribaríem aquí.  

No ho entenc… Per què em costa tant aquesta nova situació?”

En alguns casos, la condició de persona cuidadora “es veia venir”. Al nostre ésser estimat li havien diagnosticat una malaltia crònica o degenerativa i sabíem que adoptar el rol de persona cuidadora era una qüestió de temps. 
 

Altres vegades, un accident o una malaltia ens converteix d'improvís en persones cuidadores. 
En qualsevol cas, arribat el moment, comencem a sentir moltes emocions 
que ens desconcerten i que ens fan sentir culpables.

• Sents ansietat? Quan algú comença a desenvolupar un procés de dependència és normal que tinguem por d’allò desconegut: entenem que la càrrega de treball serà gran, però no sabem exactament què caldrà fer ni com evolucionarà la situació, intuïm que els rols dins de la relació canviaran… L'ansietat és una reacció comuna davant la incertesa.
• Gairebé sempre sentim culpa… Sembla que per molt que fem, sempre hauríem de fer alguna cosa més. O fer-ho millor…
• També és molt comú sentir angoixa. Per exemple, perquè cal buscar molta informació sobre temes que no domines.
• Sents enuig… i et costa reconèixer-ho? Encara que estimis el teu familiar i tinguis clar que l’ajudaràs en tot allò que sigui possible, és normal que una part de tu estigui enfadada: quan algú sent que ja no controla la seva vida, se sent frustrat. Reconèixer-ho i expressar-ho de forma adequada (per exemple, escrivint) t’ajudarà a viure millor la situació.

I, podem parlar amb franquesa? És normal tenir por del desenllaç. 

Per molt que intentem raonar que la malaltia, la mort i la pèrdua formen part de la vida, ens fa por patir. I, per descomptat, no volem que el nostre familiar pateixi.

Ens envaeix un sentiment de protecció, però els processos de dependència ens posen cara a cara amb la fragilitat humana. 

1. No donis voltes a la situació. Actua   
   Mira, encara que l'angoixa, la por o la culpa són sentiments habituals, alimentar-los no és productiu. Què et proposem? Passa a l'acció: cerca recursos, associacions, prestacions econòmiques… En resum, busca informació i suport. Per exemple, que estiguis llegint aquest material és genial. En el portal Aliura pots trobar tota la informació per gestionar la situació.
2. Cuida't   
   Sí, en aquests moments en què comencem a cuidar d’una altra persona, sembla que la nostra autocura és opcional (però, creu-nos… no ho és). Per cuidar bé cal estar bé. Què pots fer?

• Prioritza els bàsics: dieta adequada, hores de son, reserva temps per fer exercici…
• Tens un hobby? Sabem que en aquesta situació pintar, cantar en una coral o anar a pilates pot semblar superflu, però no ho és. No abandonis aquesta activitat que et dona alegria i t'ajuda a desconnectar. Potser ara no podràs dedicar-li tot el temps que li dedicaves abans, però… i si la fas de tant en tant?  
   

A la Marta li agradava llegir un llibre abans de dormir. Ho feia des de petita. 

Però des que la seva mare estava malalta, a la nit estava tan cansada que se’n sentia incapaç. 

Li vam suggerir que busqués temps per llegir en altres moments del dia… I el va trobar. 

Durant la pausa del cafè, en comptes de mirar el mòbil, llegia un parell de pàgines. 

No era el que estava acostumada a fer, però va poder mantenir una activitat que li agradava i que l'ajudava a desconnectar.

Mantenir les activitats que t'agraden és important per al teu equilibri i el teu benestar.

I, el més important, no t'aïllis

• Mantingues les teves relacions personals
• Truca a aquella persona que et fa riure
• Ves a prendre cafè amb algú important per a tu i explica-li què et preocupa
• Sopa a soles amb la teva parella i parla d'una altra cosa…

De vegades xerrar durant uns minuts amb una amiga pot canviar el nostre humor i ajudar-nos a afrontar la resta del dia amb més energia. Ningú no diu que la situació sigui fàcil, però ens sentim millor quan parlem amb altres persones.

Comença un procés de cures, saps què sol passar?

• La persona que es dedica a la cura comença amb moltíssima energia i decideix que “estarà a l'altura”
• S'implica 100% en la situació. Comprova que tenir cura de vegades és difícil i frustrant… i llavors encara s'hi implica més.
• Aviat la cura es converteix en el centre de la seva vida… i “es crema”. La persona està exhausta, trista i enfadada… I encara té davant seu la càrrega de totes les cures.   
   

A cuidar bé, se n'aprèn amb la pràctica 

Tingues paciència, dona't temps i pren-t'ho amb calma

No abandonis el teu projecte vital

“Ara tinc ajuda. Hi ha una persona que l'ajuda a llevar-se, a rentar-se, li fa l’esmorzar… Hauria de sentir alleugeriment, però em sento malament perquè em sembla que ho hauria de fer jo.”

No és imprescindible estar al costat d'una persona per tenir-ne cura.  

Moltes persones, especialment dones, creuen que si una altra persona ajuda, és com si elles ja no estiguessin fent res. I això no és cert.  

La realitat? Es pot cuidar mentre la situació no t'impedeixi seguir amb la teva vida.

Encara que no t'estiguis ocupant de totes les tasques de cura, tu ets important.

Veuràs, la relació que la persona gran o dependent té amb tu, l'ajuda professional no la pot suplir.

A tu et necessita més que mai per xerrar de les vostres coses, per donar i rebre afecte, per seguir fent activitats i crear records que sempre seran més significatius que els que pugui crear amb una persona cuidadora professional.

Quan visites el teu familiar i aneu de passeig, mengeu un gelat i rieu recordant aquella anècdota de fa anys, contribueixes al seu benestar i a millorar la seva qualitat de vida.

Saber que importem i que algú vol passar temps amb nosaltres, xerrar i sentir que ens escolten és infinitament més important que tenir les persianes netes o el rebost ple.

Delegant tasques com la neteja de la llar, fer la compra, el control de medicació, etc. 

recuperaràs temps i energia per passar temps de qualitat amb el teu familiar,escoltar-lo, xerrar, donar i rebre afecte i crear records.

Això és el que realment necessita rebre de tu per estar millor.

És molt complicat treballar, tenir cura de la família (parella, menors) i tenir cura de pares o altres familiars que envelleixen.

Cal superar la sensació que hauries de ser capaç de fer-ho sense ajuda.

De fet, encara que siguis capaç, no cal. Actualment hi ha ajuda disponible.

• Uneix-te a la Comunitat Aliura i participa d'activitats i entra en contacte amb persones que es troben en la teva mateixa situació.
• Mira tot el que pots aconseguir a través de la llei de la dependència.

“El meu pare necessita ajuda per fer algunes coses. 

Això vol dir que és una persona “dependent”?

Què és l'“AUTONOMIA”?

La capacitat de controlar, afrontar i prendre, per iniciativa pròpia, decisions personals sobre com viure segons normes i preferències pròpies. Una persona autònoma és capaç de desenvolupar per si sola les activitats bàsiques de la vida diària.

Què significa “DEPENDÈNCIA”?

Quan parlem de dependència ens referim a un estat de caràcter permanent en què es troba una persona quan (sigui per edat, malaltia o discapacitat) experimenta una pèrdua d'autonomia (física, mental, intel·lectual o sensorial) i necessita l'atenció d'una altra persona o ajuda per dur a terme les activitats bàsiques de la vida diària.

En aquesta definició hi ha 2 conceptes importants: “permanent” i “activitats bàsiques de la vida diària” Què volen dir amb permanent?

Per exemple, jo puc patir una caiguda, fracturar-me diversos ossos i haver d'estar al llit. Pot ser que durant setmanes o mesos necessiti que algú vingui a netejar casa meva, faci la compra, hagi de fer rehabilitació… però quan les meves fractures es curin, tornaré a realitzar les meves rutines amb normalitat. 

Per tant, com que el meu estat és temporal — i no permanent— no puc sol·licitar la Llei de la Dependència.  Potser podré sol·licitar un altre tipus d'ajuda als Serveis Socials del meu municipi, però no la Llei de la dependència.

En canvi, si pateixo un ictus i com a conseqüència experimento una pèrdua de força, manca de coordinació, pèrdua del control de moviment, etc. de forma permanent i necessito ajuda, aleshores sí que puc sol·licitar la Llei de la Dependència.

També és important comprendre què són les “activitats bàsiques de la vida diària” Són tasques habituals com, per exemple:

• La cura personal (higiene, vestir-se, anar al lavabo, menjar…)
• Tasques domèstiques com mantenir l'ordre i la neteja de la llar
• La mobilitat essencial
• La capacitat de reconèixer persones, objectes, orientar-se, entendre indicacions…

Són les coses que fem cada dia i que formen les nostres rutines.

Només les persones grans poden sol·licitar les ajudes d'aquesta Llei?

No. L'edat no és un factor excloent. El que és determinant és si la meva situació és permanent i si necessito ajuda per fer les activitats bàsiques de la vida diària. 

Per exemple, si una nena de 3 anys compleix els requisits expressats en la Llei, la seva família pot sol·licitar els ajuts.

El reconeixement oficial de la situació de dependència és un requisit bàsic per accedir a les prestacions econòmiques i de serveis socials reconegudes per la Llei de Dependència

Qui decideix si soc una “PERSONA EN ESTAT DE DEPENDÈNCIA”?

No ho decideix la persona ni el seu entorn, sinó que l'organisme responsable de tramitar i gestionar el reconeixement del grau de dependència és l'Administració.

Per exemple, a Catalunya ho determina la Generalitat. Un cop reconegut el grau de Dependència, els serveis socials de cada territori són l'organisme al que cal dirigir-se per demanar les prestacions vinculades a la Llei de la Dependència.

T'interessa la Llei de la Dependència? Visita aquesta pàgina

Necessito saber alguna cosa més sobre la DEPENDÈNCIA?

Sí, és important que sàpigues que la dependència es classifica en GRAUS.

Els “graus de dependència” es determinen segons la quantitat d'ajuda que necessita una persona per fer les activitats bàsiques de la vida diària. Els graus són rellevants perquè el tipus d'ajuda que rebràs depèn d'aquests graus.

Hi ha 3 nivells:

• Grau I, Dependència moderada. Quan la persona necessita ajuda per a diverses activitats bàsiques de la vida diària, almenys una vegada al dia, o té necessitats d'ajuda intermitent o limitada per a la seva autonomia personal (De 25 a 49 punts al Barem de Valoració de la Dependència, el BVD).
• Grau II, Dependència severa. Quan la persona necessita ajuda per a diverses activitats bàsiques de la vida diària dues o tres vegades al dia, però no requereix la presència permanent d'una persona cuidadora o té necessitats d'ajuda extensa per a la seva autonomia personal (De 50 a 74 punts al BVD).
• Grau III, Gran Dependència. Quan la persona necessita ajuda per fer diverses activitats bàsiques de la vida diària unes quantes vegades al dia i, per la pèrdua total d'autonomia mental o física, necessita la presència indispensable d'una altra persona o necessita ajuda generalitzada per a la seva autonomia personal (>74 punts al BVD).

Què és el BAREM DE VALORACIÓ DE LA DEPENDÈNCIA (BVD)? 

És l'instrument que es fa servir per determinar les situacions de dependència. Aquest barem estableix els criteris de valoració del grau d'autonomia de les persones i de la seva capacitat per fer les activitats bàsiques de la vida diària. La valoració del grau de dependència (definit per un barem de 25 a 100 punts) té en compte:

• L'informe mèdic de la persona
• L'entorn on viu
• Les tasques de la vida diària que la persona no pot fer sola

“Al meu pare li han reconegut un grau de dependència. 

Però no em diuen com evolucionarà. Anirà a pitjor?”

Què hem après a Aliura, després de 40 anys acompanyant persones dependents i ajudant les seves famílies?

Sabem que, com en tantes situacions de la vida, cal deixar anar el control i afrontar el procés a mesura que va succeint.

Però el més important que hem après és que no cal viure aquest procés en solitud. Hi ha recursos, ajuda i suport disponibles.

Al davant tens un camí per recórrer. Però no és necessari que caminis en solitari. Podem fer el camí junts.  

A Aliura estarem al teu costat durant tot el procés, ajudant-te en tot allò que necessitis.

A Aliura podem ajudar-te durant tot el recorregut, sigui quin sigui,i oferir-te suport i solucions adaptades a les teves necessitats. Per exemple,

• Si el teu familiar es desorienta amb facilitat i vols saber on és, posem a la teva disposició un rellotge intel·ligent que t’informarà dels seus desplaçaments.
• Si més endavant necessites contractar unes hores de neteja per setmana o que algú ajudi el teu familiar a la resta de tasques diàries, podem oferir-te aquests serveis
• I si arriba el moment en què necessites plaça en un centre de dia o una residència, podràs obtenir-ne una en algun dels nostres nombrosos centres.

Aliura és un projecte de Suara, cooperativa sense ànim de lucre amb més de 40 anys d'experiència en la cura i l'atenció de persones grans i dependents. Podem oferir-te solucions en cada etapa del camí.