Quan cuidar vol dir renunciar: posar límits per cuidar-se a una mateixa

Cuidar algú que estimem pot ser un acte profundament significatiu. Però sovint, darrere de la dedicació, hi ha silencis. Silencis que parlen d’esgotament, de pèrdua d’espais propis, de sentir que una mateixa va quedant al marge. A Aliura ho sabem: cuidar també és renunciar. I posar límits no és abandonar, sinó sostenir-se per seguir sostenint.

El pes invisible de la cura

Les persones cuidadores, sovint dones, assumeixen responsabilitats que s’estenen molt més enllà de la gestió pràctica del dia a dia: vetllar per la salut física, emocional i relacional d’una altra persona implica una càrrega invisible. És una feina que no acaba mai, que es cola en la son, en les converses, en els dies lliures que ja no són lliures...

Aquesta entrega total, per més amorosa que sigui, pot derivar en un desgast profund. I és aquí on apareix una paraula incòmoda, però essencial: límit.

Dir “no” sense culpa

Moltes persones cuidadores ens diuen que posar límits les fa sentir culpables. Com si cuidar fos sinònim de sacrificar-ho tot. Però... qui cuida la persona que cuida?

Dir “no” no vol dir estimar menys. Vol dir reconèixer les pròpies necessitats, la pròpia salut física i emocional. Vol dir protegir el vincle amb la persona cuidada evitant que aquest es converteixi en desgast i ressentiment.

Els límits són una eina de sostenibilitat, no una barrera. I poden adoptar formes molt diverses:

• Marcar horaris concrets de disponibilitat, encara que sigui simbòlic.
• Delegar tasques, quan hi ha una xarxa o serveis que ho permetin.
• Reservar temps per una mateixa, per activitats que nodreixen.
• Posar paraules a l’esgotament, sense por a ser jutjada.

La soledat de qui cuida

Un dels obstacles més grans per posar límits és la soledat. Quan tot recau en una sola persona, qualsevol espai que es pren per ella mateixa pot semblar egoista o irresponsable. És aquí on entra el paper clau de la comunitat, dels serveis, de les xarxes de suport com la que promou Aliura.

Cal recuperar el dret a demanar ajuda. A explicar com estem, a reconèixer que cuidar no és sempre gratificant, i que la frustració, la tristesa o fins i tot la ràbia són parts legítimes del procés.

El mirall del benestar mutu

Quan les persones cuidadores es cuiden, també estan oferint un model de benestar a les persones de qui tenen cura. Estan dient, amb els seus actes: “també tu tens dret a posar límits, a descansar, a ser escoltat”. El respecte comença en una mateixa, i s’estén cap a l’altre.

És per això que cuidar-se no és un luxe, sinó una part essencial de la cura. I això implica, sovint, revisitar creences arrelades que identifiquen la cura amb el sacrifici absolut.

Comencem per un petit gest

Si et sents identificada amb tot això, et proposem començar avui amb un gest petit:

• Escriu en un paper què necessites.
• Tria una sola acció que puguis fer aquesta setmana per apropar-te a això.
• I si et ve de gust, comparteix-ho amb algú de confiança.

A vegades el canvi comença així, amb un petit moviment que diu: “jo també compto”.

Aliura, al teu costat

A Aliura no només volem acompanyar les famílies i les persones en situació de dependència. També volem estar al costat de qui cuida. Oferir espais de reflexió, recursos pràctics, i sobretot, una comunitat on no calgui demostrar res.

Perquè cuidar no hauria de voler dir renunciar. I si alguna cosa cal deixar enrere, que sigui la idea que cuidar-se és un acte egoista. És, de fet, el primer pas per poder continuar estimant i sostenint.